Xàtiva: bressol del paper a Europa

El paper és el canal d'informació que ha vertebrat el procés de desenvolupament de la cultura europea i asiàtica des del temps dels egipcis. El paper, tal i com el coneixem actualment, va néixer a la Xina i els secrets de la seva confecció van ser transmesos als àrabs (segrestant a artesans xinesos) que, posteriorment, el difondrien per Àsia Menor, el nord d'Àfrica i, finalment, Europa. La fabricació de paper a Europa permetria l'elaboració dels primers còdex il·luminats en monestirs i, amb l'aparició de la impremta, la difusió massiva del coneixement en forma de llibres.

El primer molí paperer que es troba a Europa va ser construït el 1056 per Abú Masaifa a la ciutat de Xàtiva, en aquella època un regne de taifes. D'allà s'estengué a la resta de la península i a Europa. La indústria paperera de Xàtiva seria reconeguda arreu i els seus productes s'exportarien per tot el món. Al-Idrisi en la narració de la seva visita a Xàtiva (dins l’obra “Viatge per l’Islam”), descriu la gran qualitat d’aquest paper que s’exportava tant a Occident com a Orient (Damasc). Els anglesos, particularment, van ser grans consumidors del paper valencià i alguns filòlegs troben en aquest tràfic la justificació de l'homonímia entre els mots paper (en valencià) i paper (en anglès).
Avui en dia, els suports digitals per a la informació i Internet estan canviant el paradigma de la transmissió d'informació i el futur del paper pot estar compromès. Però, per als bons lectors, res millor com la calidesa al tacte d'un bon llibre. Llarga vida al paper!

L'illa de Montserrat, la Moreneta al Carib

Un toponímic tan típicament català com és Montserrat fa pensar al lector en la muntanya de Montserrat, on s'hi troba el famós monestir. Però també se'n pot fer referència a l'Illa de Montserrat, una illeta britànica d'origen volcànic al grup de les Petites Antilles, amb una superfície semblant a la de la ciutat de Barcelona.
Aquesta illa fou descoberta el 1493 per Cristòfol Colom, en el seu segon viatge a les Índies, on l'acompanyaven el pare Bernat Boïl, com a vicari eclesiàstic, juntament amb dotze monjos del monestir de Montserrat. En veure el perfil de l'illa amb el volcà (anomenat Soufrière Hills), donada la seva semblança amb la muntanya de Montserrat, el pare Boïl va suggerir a Colom de batejar l'illa amb aquell nom. Després de passar per mans de francesos, Anglaterra va prendre possessió d'aquesta illa fins a l'actualitat.


View Larger Map

Josep Oller, l'home del Moulin Rouge

El Moulin Rouge obre les seves portes, som a l'any 1889. Pocs saben que aquest emblemàtic local del barri roig de París (Pigalle), que tantes pel·lícules i cançons ha inspirat, va ser fundat pel terrassenc Josep Oller.
Josep Oller (1839-1922) va néixer a Terrassa i quan tenia 10 anys, la seva família va emigrar a París. Allà no va tenir massa sort amb els estudis però el seu temperament emprenedor el portà a regentar varis establiments d'esbarjo com l'Olympia (el music-hall més antic de París i encara obert al públic), les muntanyes russes del Boulevard des Capucines, el Théâtre des Nouveautés (encara actiu) i l'esmentat Moulin Rouge. Va ser amic dels artistes de l'època com Toulouse-Lautrec i Thomas Mann.
Si algú el volgués saludar, el trobarà al cementiri de Père-Lachaise, a París.

Per a més informació llegiu "Josep Oller i la seva època. L'home del Moulin Rouge"

La Rambla a la frontera de la vergonya

Escric aquesta entrada des de San Diego (Califòrnia), on em trobo per motius de feina. La vil·la de San Diego, va ser fundada el 1769 pel català Gaspar de Portolà i el mallorquí Fra Juníper Serra, dels quals en parlaré en un futur, i es troba a l'extrem sud-oest dels Estats Units, fent frontera amb la vil·la de Tijuana, ja dintre de l'estat mexicà. Aquesta frontera entre els Estats Units i Mèxic està fortament protegida per un mur fronterer, construït amb el material militar que va sobrar de la Guerra del Golf Pèrsic als anys noranta. Els motius d'aquesta divisió impenetrable són evidents.
Durant aquesta estada a San Diego, he tingut l'oportunitat de visitar un d'aquells megacentres comercials (un dels més grans de l'estat) que farien empal·lidir qualsevol comerç vist a Europa. Aquest centre comercial està literalment enganxat a aquest mur i, entre les seves clivelles, s'hi pot veure la ciutat de Tijuana a pocs metres. Mèxic, tan a prop però tan lluny! La meva sorpresa catalanofílica va ser majúscula en descobrir que el boulevard central d'aquest centre comercial porta el nom de "Les Rambles" i la plaça central s'anomena "Plaza Catalonia". Quina sensació: paral·lel al mur de la vergonya, unes "Rambles"!

El daiquiri, la contribució catalana a la cockteleria

El daiquiri, beguda quasi bé nacional de Cuba, va ser l'obra de Constantí I, l'emperador dels còctels. Així era conegut en Constantí Ribalaigua i Vert, natural de Lloret de Mar i propietari del bar La Floridita a l'Havana (avui encara obert al públic). Aquest emigrant català va ser el que va barrejar "accidentalment", el 1914, una copa i mitja de rom, el suc de mitja llimona, mitja cullerada de sucre, mitja copeta de curaçao i gel picat per crear el daiquiri. En aquest mateix establiment, Heminway hi solia passar moltes hores i fins i tot una variant del daiquiri porta el seu nom. Recordada és la seva frase: “My mojito in La Bodeguita. My Daiquiri in La Floridita”. A la fotografia, Constantí Ribalaigua i Ernest Heminway a La Floridita.

Per a més informació [link]

Correcció: Altres fonts (link) comenten que en Constantí Ribalaigua només va perfeccionar/variar i difondre la recepta original de finals del s.XIX. Dos enginyers nord-americans, Pagliuchi i Jennings S. Cox, van visitar la mina de ferro de Daiquiri, ciutat situada a l’extrem meridional de l’illa de Cuba. Van crear el daiquiri d’una manera més o menys fortuïta, ja que amb la suposada intenció de fer-se passar la set i no trobar ginebra o vermut, costums d’aquella època, van decidir barrejar els únics ingredients que tenien a mà: rom, llimones, sucre i gel. D'aquí el nom de Daiquiri.